Què tal Javi, bona tarda.

La primera és obligada. Un s’acostuma ja a que lidiguin exfutbolista?

No, no m’acostumo. Es fa estrany i sobretot trobo a faltar el dia a dia.

Als 12 anys entres a l’escola del FC Barcelona, procedent de la Terlenka però quan arriba Javi Martos aquí al Prat?

Realment al Barça arribo una mica abans, a l’etapa d’aleví i al Prat vaig venir amb els meus pares quan tenia 5 anys procedent d’Andalusia, els meus pares tenien família aquí i ens instal·lem. Jo entro a formar part de la Terlenka i poc després ja signo amb l’Aleví C del FC Barcelona.

Al Barça vas cremant etapes, guanyant la Nike Premier Cup que és com si fos el Mundialet de futbol base. Quin equip teníeu en aquella època Javi?

Doncs, a aquest equip és quan Andrés Iniesta es consagra com a jugador perquè a més marca el gol de la victòria a la final contra Rosario Central i ens fa campions del món, si ho podem dir així. Però hi havia diferents jugadors com Rubén Martínez o Manu Lanzarote que han arribat a ser professionals.

Dins d’aquest recorregut al futbol base, arriba el somni que portaves anys buscant de debutar amb el primer equip. La temporada 2005-06 amb Rikaard a la banqueta primer et convoca en un partit de Copa del Rei contra el Zamora i després debut en lliga a San Mamés, contra l’Athletic Club. Com ho vius tot plegat?

La veritat que aquell any va ser especial perquè inicio la temporada amb una mica de decepció perquè seguia sent jugador de la plantilla del Barça C, quan gran part del bloc puja al Barça B i bé els responsables del club m’expliquen que haig de tenir continuïtat i jugar a diari i formar-me en altres rols com el de central... al final ho acabes comprant, et fa la sensació que fas un pas enrere, però al final en aquest mateix any acabes estan en dinàmica de Barça B i acabes els últims mesos amb dinàmica primer equip i complint el teu somni que és debutar.

Quins records tens d’aquell dia, perquè ja no és debutar amb el primer equip sinó fer-ho en un escenari com l’antic San Mamés.

Realment va ser un somni. No estava molt nerviós perquè la setmana d’abans ja vaig anar convocat al Sánchez Pizjuan i pensava que podia debutar allà, perquè ells havien guanyat l’Europa League, nosaltres havíem de jugar la final de Champions i per això hi havia moltes rotacions. Al final no jugues però estàs escalfant tota la segona part i a més fas el viatge amb ells i et treus tota la tensió. Quan arribes a San Mamés sí que ja veus que podràs jugar, vaig entrar de lateral esquerra que no era la millor per mi però una vegada passes la ratlla blanca estàs com flotant i simplement és jugar a futbol. Ho recordo com un moment de gaudir i dir ara és el moment pel qual porto tants anys lluitant.

Durant aquestes setmanes que portaves en dinàmica de primer equip que és el que més et crida l’atenció un dia de partit, quan obres la porta del vestidor i hi entres, hi ha algun gest o alguna cosa que et cridés veritablement l’atenció?

Vaig tenir la sort de tenir a Iniesta al primer equip, que havíem sigut companys i que teníem la mateixa edat però després aquell Barça tenia molts jugadors de la base. Estava Puyol que em va ajudar i cuidar molt, Victor Valdés , Xavi, llavors no et sents estrany perquè ells t’expliquen com ho han anat vivint i com és el procés i tu ho veus com, bé doncs ara em toca a mi. El que vaig tenir molt clar és que jo volia això i que havia d’esforçar-me al màxim per a poder arribar a ser jugador professional.

De debutar a San Mamés, l’any següent marxes a Bulgària, al CSKA de Sofía, no sé exactament Javi, amb quina intenció?

Realment jo marxo tenint contracte i més anys de vinculació amb el Barça. Just després de debutar amb el primer equip, marxem a competir a un Torneig a Grècia, i en aquest Torneig hi ha partits que jugo de pivot d’altres d’interior, un de central i un de lateral. L’entrenador del CSKA de Sofía estava allà i va venir a l’hotel on estàvem nosaltres, es va reunir amb el Rodolfo Borrell que era el nostre entrenador en aquell torneig i demana una reunió amb mi perquè em volia signar, volien fer un projecte diferent... El Barça em diu que decideixi jo, que porto 13 temporades a la casa i que tinc llibertat per marxar i que si no em va bé la cosa, puc parlar amb ells i estudiar la possibilitat de tornar.

De l’època a Bèlgica que és on més temps has estat a un equip, concretament al Charleroi, et deia que tu ets una icona allà i ho dic perquè he llegit alguna entrevista teva el dia de la retirada, en la qual tu deies que era impossible jugar en qualsevol altre equip belga que no fos el Charleroi. Va ser una etapa en la qual tu vas quallar allà però Javi Martos també va quallar i molt entre els aficionats.

Sí, al final és el club en el que em vaig consolidar, compleixes el somni de ser professional, la meva filla va néixer allà i tot era molt fàcil. Vivíem a uns 50 metres de l’estadi i sempre havia tornat a casa caminant, inclús quan jugàvem contra l’Anderlecht o el Bruges, que podia trigar 3 hores per tornar a casa fent-me fotos amb els aficionats. Coses que ara trobo a faltar per l’afecte a l’afició. Jo estava a la recta final de la meva carrera i no li veia sentit anar a jugar a un altre equip d’allà.

Fora del futbol espanyol, el tracte amb els aficionats o amb els seguidors es porta molt més que no pas aquí, és més senzill. No em crec que en tots aquests anys a Bèlgica, Javi Martos no tingués un sobrenom o una cançó dedicada.

És cert que un sobrenom no tenia però sí es veritat que Charleroi té una colònia d’espanyols molt gran perquè és una ciutat minera i hi havia molts espanyols treballant-hi. Llavors jo era com el reflex del sentiment d’Espanya que tenien ells. De fet havia de fer moltes visites a restaurants espanyols o comerços que dirigien gent espanyola i jo em sentia molt còmode i l’afició amb mi també i crec que vam aconseguir una relació més especial del que se sol aconseguir habitualment.

Acabes la teva etapa al Charleroi amb 35 anys i penses en tornar a casa. Quan estàs decidit a fitxar pel Prat, et son el mòbil i et truca l’Andorra just quan Gerard Piqué havia comprat el club.

A mi em quedava un any més de contracte a Charleroi però jo ja veia durant l’última campanya que em costava seguir el ritme del dia a dia i més amb el creixement que estava tenint la lliga. Jo ho parlo amb la meva dona i per respecte al club quedo un dia amb el president i li dic que no em veig al cent per cent i que tampoc vull estar cobrant un sou i tenir un rendiment per sota del que ells esperen. Ells em diuen que puc fer el que vulgui i just en l’interval en el que jo ja ho tinc tot pràcticament tancat aquí amb l’AE Prat em truca l’Andorra. Em comenten el projecte que té el Gerard Piqué ho comento a casa amb la família i al final decideixo sumar-me al projecte.

Marxes un any a Andorra i llavors sí, no sé si per tancar el cercle o perquè ja ho havies deixat pactat així, acabes fitxant per l’AE Prat

Jo tenia moltes ganes de jugar a l’AE Prat. Però volia venir aquí sentint que encara podia ajudar jugant, llavors a Andorra vaig viure l’època COVID i com tota la societat vam haver de tornar a casa i comences a valorar altres coses. Afortunadament sempre he tingut molt bona relació amb la gent del club que em va deixar sempre les portes obertes, jo em vaig adaptar a les condicions que es donaven i les tres temporades que vaig jugar vaig intentar estar sempre al cent per cent.

Has viscut moltes coses, molts bons moments, moltes experiències negatives que al final és el que estàs intentant aplicar i explicar ara aquí al Prat. Com ho estàs vivint i com veus el projecte.

Al final jo em fixo molt en el dia a dia del club, en les persones que el dirigeixen i tinc la sort que amb el Luis, el presi, tinc una gran relació i em sembla una persona TOP. Quan et fan sentir valorat tens ganes d’estar i a més crec que és un club familiar i que et permet tenir contacte amb l’afició a diari. Jo comento amb seguidors quan porto la meva nena al cole i això em fa estar molt a prop d’ells. Estic encantat i mentre no em demostrin el contrari tinc moltes ganes de seguir amb aquest projecte.  

‍