José María Peláez García (20 de juny de 1953). De ben petit va arribar al Prat del Llobregat i si va quedar per sempre més. Si hi ha una cosa que ha mantingut al llarg dels seus 70 anys, aquesta ha estat la seva passió i el seu amor pels colors potablava. Va arribar a l'AE Prat procedent de laPeña Miró Sans, el que avui dia es coneix com la Terlenka idesprés de la seva retirada va seguir vinculat al club, sent segon entrenador de Josep Piguillem. El seu debut amb el primer potablava data del 17 de setembre de 1972 amb 19 anys acabats de complir, en un Castelldefels 1-2 AE Prat.

Més de 300 partits amb la samarreta de l’AE Prat, més de 10 temporades entre la dècada dels 70 i principis dels 80 i el primer que li volia preguntar, és quin record té vostè d’aquesta etapa?

Van ser uns anys molt bons, combinats amb moments dolents perquè estan jo es va baixar a la pitjor categoria que ha tingut mai e lPrat, que és la 2a Territorial. Això va servir per fer punt i apart i després es van pujar tres categories de cop.

M’he estat informant de José Maria Peláez i sobretot he vist que era un defensa que ho donava absolutament tot al camp

Jo ho vivia molt, a més era i soc del Prat i això et motiva encara més. De petit  abans dejugar al Prat anava a tots els seus partits i encara hi vaig. Jo pel Prat ho donava tot a banda de ser la meva forma de jugar.

El futbol de la seva època ha canviat molt respecte l’actual. De jugar a Fondo den Peixo a fer-ho al Sagnier i moltes altres coses més. D’entrada li volia preguntar com veu l’evolució que ha tingut el futbol en els darrers anys

Crec que a la meva època hi havia més qualitat,però físicament no hi ha color. Ara estan súper preparats, corren i lluiten les pilotes de forma espectacular però trobo a faltar una mica més de qualitat. Al final però és futbol i com sempre, el més important és que la pilota entri.

De la seva època, quin jugador recorda que només veure’l pensessis... Aquest és diferent.

Hi havia una jugador que es deia i es diu Enrique Salvador, tot i que tothom el coneixia com a Kike Salvador, que era un futbolista extraordinari. El Prat i les categories on va jugar sempre se li van quedar petites. Ell per unes circumstàncies o altres només va arribar a jugar amb el Girona a Tercera però, molta gent entre la que m’incloc pensem que hauria pogut jugar on hagués volgut.

Em parla vostè ara de Kike Salvador, de fet és un dels dos màxims golejadors de la història del Prat amb més de 100 gols amb la samarreta potablava. D’entrada, vostè sempre podrà dir que va jugar amb ell.

Kike va fer molts gols, perquè va estar al Prat en tres etapes diferents. La primera vegada va venir cedit pel FC Barcelona, després va estar l’any que es va pujar a Preferent i el que es va baixar a 2aTerritorial. Hi havia altres jugadors molt bons com un central que es deia Juan Puset o el Nando Manresa que va ser un davanter amb moltíssima qualitat i un home d’àrea pur.

Seguim parlant de l’evolució cap el futbol actual. Quan vostè veu queixar-se a futbolistes actuals de la pilota o la superfícies què en pensa, en comparació amb la seva època?

Ara mateix aquí (en referència al Sagnier, lloc on es va fer l’entrevista), estic veient entrenar al futbol base i cada equip té unes 25-30 pilotes. Nosaltres amb el primer equip entrenàvem amb una pilota méso menys nou i a la que es penjava o sortia al carrer, la resta de pilotes eren molt dolentes. El terreny de joc sempre havies d’estar pendent de si plovia o no i de la quantitat de fang que hi hauria. Això ara, no deixa de ser una moqueta. Hi havia molta diferència. 

I ens podria explicar alguna anècdota de la seva època?

Recordo un partit molt especial a Vilanova perquè plovia molt. Per treure un servei de cantonada, un company havia d’aguantar la pilota perquè sinó marxava, literalment flotava. Faltant 10 minuts, com acapità que era em vaig dirigir a l’àrbitre i li vaig dir “Xiuli el final quesinó algú s’ofegarà” i em va respondre “Com vols que xiuli el final si està perdent l’equip de casa” Total que ens van marcar un empat provocat i després immediatament va xiular el final.

‍

Aquest és José Maria Peláez, un dels històrics de l’AE Prat. Més de 300 partits, més de 10 temporades, ascensos, descensos, i una sola passió. Viure i sentir els colors i portar l’orgull potablava sempre allà on va. Moltes gràcies per la teva història i per seguir fidel a nosaltres, José Maria.

‍